Base musical de la melodia creada per Sant Francesc
Sa Criada Trapassera
divendres, 17 de febrer del 2012
divendres, 10 de febrer del 2012
dimecres, 30 de novembre del 2011
Poesia de Sa Criada Trapassera
SA CRIADA TRAPASSERA
Açò diu que era i no era
sa criada trapassera
i que sempre per darrera
li buidava sa nevera.
Es rector ja ben cansat
un al·lot es va cercar.
Sa criada es va enfadar
perquè no li va agradar.
Sa criada molt maleita
a s'enimorat ho contà
“farem una malcriança
que el rector no oblidarà”.
Abans de partir d'allà,
paraules es va inventar
per a s'al·lotet mostrar
i que es pogués equivocar.
“Pare Santis Deis”
al rector va anomenar
que de tan beneit que era
de res no es va enterar.
Les sabates del rector
eren “escarabitatis”,
els seus peücs “xirimitlis”
i el llit el “potestatis”.
“Ratipoti” el moix rater,
sa “clarència” era el foc,
sa pallissa el “vitroc”
“llongues llargues” els carrers.
Quan tot el poble dormia
sa tragèdia va arribar
an es moixet van cremar
i sa palla va incendiar!
S'al·lotet ben espantat
as rector va despertar
li digué el que passà
i es rector va al·lucinar:
Pare Santis Deis
Vos qui estau en potestatis,
posau-vos es xirimitlis
i els escarabitatis.
Que el ratipoti ha vengut
tot carregat de clarència
ha tengut poca prudència
i ha pegat foc an es vitroc.
Es rector no el va escoltar
ni un mot tenia sentit
del que ell havia dit
i tot trist es va quedar.
S'al·lotet va anar as balcó
i va començar a cridar
per aquí i per allà
paraules sense raó:
Germans i parroquians
correu per ses llongues llargues
que el ratipoti ha vengut
tot carregat de clarència
ha tengut poca prudència
i ha pegat foc an es vitroc.
Sa gent tampoc es va moure
i tot va quedar encès.
Tot es poble i es rector
no es va “entémer" de res.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Juan Palomo
El productor Juan Palomo, després de passar les vacances, vol fer unes cançons amb les nostres rondalles. Ens convida a participar en aquest projecte.
dimecres, 23 de març del 2011
Sa criada trapassera
Açò diu que era un rector d'un poblet que tenia una criada molt trapassera. Sempe n'hi feia d'esguerrades.
Tenia el defecte d'esser llarga d'ungles i aprofitava ses estones que es rector tenia ocupades per menjar-se lo bo i millor que hi havia dins la casa.
Es rector se'n va arribar a cansar, d'ella, i un bon dia li va dir:
- Mira, he pensat que puc passar sense criada; he cercat un al·lotet per servir-me, i crec que em bastarà. Ensenya-li lo més necessari, mostra-li tot lo de la casa, i quan ja ho sabrà, te'n podràs anar.
Ella ho contà a s'enamorat, i, tan bandues com eren, van quedar pactats tots dos per fer-ne una an es rector.
Agafà es criadet nou, i cosa per cosa li anava mostrat tot lo de la casa i li deia es nom, però malament.
Li va mostrar es rector i li va dir que es deia "El Pare Santis Deis". I s'al·lotet se'l va aprendre de cor, en aquest nom. Després li va mostrar es llit i li digué que allò era es "potestatis".
- Mira, acò es "xirimitlis", -li deia mentres li ensenyava es peücs-, i açò són ets "escarabitatis", i li ensenyava ses sabates. Va veure es moix i li va dir que allò era es "ratipoti", i es foc sa "clarència". Li mostrà llavores sa pallissa i va dir que es deia es "vitroc"; el passejà p'es carrers i li digué que eren ses "llongues llargues".
Quan el va tenir ensenyat així, va avisar es rector que ja se'n podia anar, i van quedar arranjats p'es vespre.
Ella, què fa? Fa venir s'enamorat; i quan va esser ben fosc, que tothom dormira, va ben carregar un ase de doblers, sobrassades, cuixots i tot lo bo i millor que van trobar dins la casa. Quan ho tengueren carregat, fermaren un cerro d'estopa a sa coa d'es moix, li van pegar foc i van fugir deveres.
Es moix quan sent sa calentor devers sa carn, parteix com un coet cap a sa pallissa on hi jeia es criadet, que estava just davall s'estudi d'es rector, i pegà foc a sa palla. Es petit, just que se n'entem, s'aixeca i se'n va a s'estudi d'es rector i per despertar-lo li deia:
Pare Santis Deis,
vos qui estau en potestatis
posau-vos es xirimitlis
i ets escarabitatis
que el retipoti ha vengut
tot carregat de clarència
ha tengut poca prudència
i ha pegat foc an es vitroc.
El rector, quan el va sentir, no el va entendre cap mot, i es girà a s'atre costat. S'al·lotet després corre cap en es balcó i comença a dir també:
Germans i parroquians,
correu per ses llongues llargues
que el retipoti ha vengut
tot carregat de clarència
ha tengut poca prudència
i ha pegat foc an es vitroc.
Però sa gent tampoc no es va moure; ell fugí a corrents, i rectoria i rector al punt va estar tot encès, i encara hi deu estar, si no ho han apagat.
(Andreu Ferrer. Rondalles de Menorca II, pàgina 29).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)